Història de la Coloma (cap 7)

Bon dia a tothom. Avui m’he llevat molt d’hora perquè vull seguir explicant-vos la meva història. Com us havia dit en el capítol anterior, m’estava entrenant per convertir-me en el relleu de la meva mare, la Taca, en això dels concursos de gossos i estar a l’alçada d’una campiona com ella.

El primer concurs que va guanyar la meva mare va ser el de Ribes de Freser, l’any 1989. Sempre ha estat un concurs de força degut al caràcter de les ovelles (jo també en vaig patir les conseqüències). També el va guanyar els anys 90 i 92 però el primer campionat de Catalunya el va obtenir a Ceret, a la Catalunya Nord, l’any 1991. També va guanyar a Canillo l’any 1992 i a Vilafant els anys 90 i 92.

Com veieu, el currículum de la meva mare m’obligava a esforçar-me molt i a treballar en consonància però es veu que això no va ser cap problema; la meva millora era constant i evident. En Jordi m’ensenyava coses noves cada dia i la compenetració s’enfortia per moments.

Mentre això passava, la Taca es convertia en gossa mediàtica. En això, com veieu, tampoc vaig ser la primera. Va protagonitzar un reportatge al Canal Plus francès… Sabeu qui apareixia de fons fent trapelleries? Sí senyor, una servidora. Tenia un any. Es veu que el cuquet de la càmera ja em va atrapar en aquella primera experiència.

L’any 1993 en Jordi em va donar la primera oportunitat però, com fan els bons entrenadors, va administrar-me la responsabilitat amb compta gotes. La Taca va actuar a la primera cita del calendari, a Osseja, i a Prades va guanyar. Després vam anar a Llavorsí, on va fer el segon lloc.

Jo, de moment, m’ho mirava però, per ser exactes, ja sabia què era triomfar. Ho vaig fer a Vilafant aquell mateix any però no era un concurs puntuable per al campionat de Catalunya… la meva estrena va ser, com ho diria, a la catedral dels concursos; a Castellar de N’Hug! Era l’últim diumenge del mes d’agost.

Me’n recordaré tota la vida. En Jordi va dir a la seva dona, la Montserrat: “A Castellar de N’Hug debutarà la Coloma”. La Monsterrat li va preguntar que si n’estava segur, i ell, molt seriós i convençut, li va dir que jo ja estava preparada per substituir la Taca. La Montserrat li va a tornar a preguntar si la decisió no tenia marxa enrera i la resposta d’en Jordi va ser concloent: “guanyarem!”

Si en Jordi va ser bon pronosticador o no ho sabreu un altre dia. Per avui ja n’hi ha prou.

Història de la Coloma (cap5)

Torno a ser aquí. Com us vaig prometre, us parlaré dels meus primers passos com a gossa d’atura.

Això era, si no recordo malament, a finals de l’estiu o a principis de tardor. Jo havia estat un parell o tres de mesos acompanyant en Jordi a pasturar en companyia de la meva mare, la Taca. Ella ho feia tot i jo només la mirava i anava prenent nota. Sense fer gaire fressa; en un segon pla. En Jordi, de tant en tant, em donava alguna ordre i observava les meves reaccions.

A mi, com sabeu tots els que m’heu vist alguna vegada per la tele, m’agrada la perfecció en el treball i en aquells moments no estava gens segura de poder fer creure les ovelles ni d’arribar a l’alçada de la meva mare. A més, ella era molt seva i no em permetia que li molestés les ‘seves’ estimades ovelles. En general, les tenia molt mimades.

Però va arribar la meva oportunitat!! Un dia de mal temps i molta pluja, trons i llamps, les ovelles no paraven quietes ni un moment. Anaven com boges pel camp, d’aquí cap allà, amunt i avall. En Jordi veia que la Taca estava molt cansada, que ja no podia més i que no se’n sortiria. De cop, es va girar cap a mi i, molt seriós, em va dir:

-Coloma, què penses fer? La teva mare ja no pot més! Penses començar a treballar o no?

Jo me’l vaig mirar i vaig pensar que m’havia arribat l’hora i que no podia fallar al meu amo. Em vaig armar de valor i vaig acostar-me a aquelles ovelles boges. D’una manera natural, vaig començar a posar en pràctica tot el que havia après durant l’estiu. Ara a la dreta, ara a l’esquerra… ara una pinçada a una pota, ara una passada ràpida… a poc a poc les vaig anar governant. Ho degué fer molt bé perquè en Jordi estava molt content.

Quan vam arribar al corral i vam haver tancat les ovelles, li va dir a la seva dona, la Montserrat:

-Aquesta gossa, la Coloma, serà una gran gossa.

A partir d’aquell moment vaig ser la seva mà dreta!, com dieu els humans. Em sembla que no es va equivocar!

Història de la Coloma (cap2)

Ja torno a ser aquí. He fet memòria aquests dies i he estat reflexionant per trobar una explicació al fet d’haver estat la gossa rècord dels concursos de gossos de Catalunya. I em sembla que sé per què. Crec que l’herència de la meva mare va ser molt forta. La Taca ja era una campiona encara que, i perdoneu la meva falta de modèstia, el seu historial no es pot comparar amb el meu. La meva mare va ser campiona de Catalunya i va guanyar 8 concursos, alguns força importants com el de Ribes de Freser -el va guanyar tres vegades-, el de Prades o el de Canillo, allà a Andorra. Us deia l’altre dia que retirava més al pare que a la mare per allò del caràcter tranquil però analitzant-me bé he descobert que tinc més coses de la meva mare de les que em pensava. Encara que sembli una gossa pacífica també tinc el meu geni, cosa que han corroborat els que m’envolten. Vaig heretar el geni de la meva mare i, sobretot, la competitivitat. En això ens assemblem molt. No ens agrada perdre! A diferència d’ella -i en això hi deuen influir els gens del meu pare- sempre he tingut un punt de sang freda que m’ha permès sortir airosa -amb intel·ligència- de situacions compromeses, aquelles situacions que et feien perdre o guanyar un concurs. En fi, ja anirem descabdellant. Continuaré reflexionant i ja us explicaré més coses en el pròxim capítol.