Història de la Coloma (cap5)

Torno a ser aquí. Com us vaig prometre, us parlaré dels meus primers passos com a gossa d’atura.

Això era, si no recordo malament, a finals de l’estiu o a principis de tardor. Jo havia estat un parell o tres de mesos acompanyant en Jordi a pasturar en companyia de la meva mare, la Taca. Ella ho feia tot i jo només la mirava i anava prenent nota. Sense fer gaire fressa; en un segon pla. En Jordi, de tant en tant, em donava alguna ordre i observava les meves reaccions.

A mi, com sabeu tots els que m’heu vist alguna vegada per la tele, m’agrada la perfecció en el treball i en aquells moments no estava gens segura de poder fer creure les ovelles ni d’arribar a l’alçada de la meva mare. A més, ella era molt seva i no em permetia que li molestés les ‘seves’ estimades ovelles. En general, les tenia molt mimades.

Però va arribar la meva oportunitat!! Un dia de mal temps i molta pluja, trons i llamps, les ovelles no paraven quietes ni un moment. Anaven com boges pel camp, d’aquí cap allà, amunt i avall. En Jordi veia que la Taca estava molt cansada, que ja no podia més i que no se’n sortiria. De cop, es va girar cap a mi i, molt seriós, em va dir:

-Coloma, què penses fer? La teva mare ja no pot més! Penses començar a treballar o no?

Jo me’l vaig mirar i vaig pensar que m’havia arribat l’hora i que no podia fallar al meu amo. Em vaig armar de valor i vaig acostar-me a aquelles ovelles boges. D’una manera natural, vaig començar a posar en pràctica tot el que havia après durant l’estiu. Ara a la dreta, ara a l’esquerra… ara una pinçada a una pota, ara una passada ràpida… a poc a poc les vaig anar governant. Ho degué fer molt bé perquè en Jordi estava molt content.

Quan vam arribar al corral i vam haver tancat les ovelles, li va dir a la seva dona, la Montserrat:

-Aquesta gossa, la Coloma, serà una gran gossa.

A partir d’aquell moment vaig ser la seva mà dreta!, com dieu els humans. Em sembla que no es va equivocar!

Història de la Coloma (cap3)

Capítol III

Torno a ser aquí. Com us vaig prometre, he reflexionat molt aquests dies i he arribat a la conclusió que la meva vida hauria pogut ser molt diferent amb un amo influenciable. Es veu que, quan era petita, era bastant rara -o això opinaven els entesos- i tothom deia que era esbojarrada i que no serviria mai per menar un ramat d’ovelles. Fins i tot el pare d’en Jordi, que també era pastor, li preguntava al meu amo què en pensava fer de mi.

En Jordi, que és tossut, no va cedir. Va dir que ell era el que em donava el menjar i que seria ell qui decidiria. Segons en Jordi, calia deixar-me madurar. Ell d’això n’entén perquè sempre tria la fruita madura! Diu que és la millor que hi ha! A mi no m’agarada la fruita així que suposo que serà veritat però no us ho puc confirmar.

El cas és que ell veia alguna cosa als meus ulls que li feia pensar que valia la pena confiar en mi. Ho va veure ell i ningú més, tot s’ha de dir! Aquell estiu em va dur a engegar les ovelles amb altres gossos. Jo tenia moltes ganes de jugar i era molt desconfiada però en Jordi em deixava fer. No em deia res, només m’observava. I això que jo no fotia ni brot.

Alguna cosa mes devia fer?, us preguntareu. Evidentment, però ho explicaré un altre dia. Ja em perdoneu però ara mateix us haig de deixar. M’haig de prendre la pastilla per la circulació. Estic cansadota. Però seguiré.