Història de la Coloma (cap6)

Avui us parlaré dels meus primers entrenaments per anar als concursos de gossos.

Jo ja treballava bastant bé en el dia a dia, acompanyant en Jordi per camps i camins, però la que competia era la meva mare. Competia i guanyava! En Jordi, però, no ha estat mai de conformar-se si creu que pot millorar. Així que dedicava els matins a practicar amb el meu germà, en Perry, i jo.

A poc a poc vam anar aprenent les tècniques dels concursos que, ja us ho avanço, tenen poc a veure amb la feina habitual. En un concurs has de treballar molt de pressa i, sobretot, amb molta precisió. Si se t’escapa una ovella, l’has cagat! Ho sé perquè els del jurat fan gestos amb la cara que no són gaire simpàtics i apunten coses.

Cada dia aprenia coses noves. Assimilava el que volia en Jordi amb molta rapidesa i això va fer que cada cop estés més per mi. Ja devia veure alguna cosa.

Era com un joc nou i molt divertit; la meva seguretat cada dia era més gran. Ens compenetràvem bé. No m’enganyava mai i això és molt important perquè els amos, a vegades… Quan m’equivocava em mirava molt seriós i em deia que allò no estava bé. Quan ho feia bé també m’ho deia, no us penseu que és només dels de renyar. “Així anem bé, Coloma”, em deia.

Ell sempre s’ha dirigit a mi com si parlés amb una persona i això va fer que fóssim un bon equip des d’un primer moment. Què dic, un bon equip; el millor! Ho vam demostrar competint per tot Catalunya i més enllà i guanyant tot tipus de concursos. Fins i tot al País Basc, cosa que, em penso, és bastant complicat. Això ja us ho explicaré en un altre capítol. Ara me’n vaig a descansar que sóc una jubilada i m’haig de prendre les coses en calma. En Jordi diu que ja he treballat prou.

Adéu.

Història de la Coloma (cap3)

Capítol III

Torno a ser aquí. Com us vaig prometre, he reflexionat molt aquests dies i he arribat a la conclusió que la meva vida hauria pogut ser molt diferent amb un amo influenciable. Es veu que, quan era petita, era bastant rara -o això opinaven els entesos- i tothom deia que era esbojarrada i que no serviria mai per menar un ramat d’ovelles. Fins i tot el pare d’en Jordi, que també era pastor, li preguntava al meu amo què en pensava fer de mi.

En Jordi, que és tossut, no va cedir. Va dir que ell era el que em donava el menjar i que seria ell qui decidiria. Segons en Jordi, calia deixar-me madurar. Ell d’això n’entén perquè sempre tria la fruita madura! Diu que és la millor que hi ha! A mi no m’agarada la fruita així que suposo que serà veritat però no us ho puc confirmar.

El cas és que ell veia alguna cosa als meus ulls que li feia pensar que valia la pena confiar en mi. Ho va veure ell i ningú més, tot s’ha de dir! Aquell estiu em va dur a engegar les ovelles amb altres gossos. Jo tenia moltes ganes de jugar i era molt desconfiada però en Jordi em deixava fer. No em deia res, només m’observava. I això que jo no fotia ni brot.

Alguna cosa mes devia fer?, us preguntareu. Evidentment, però ho explicaré un altre dia. Ja em perdoneu però ara mateix us haig de deixar. M’haig de prendre la pastilla per la circulació. Estic cansadota. Però seguiré.